Maria Carme Barceló Blanch: 'la intenció és no tornar-me a presentar, però això no ho decidiré del tot fins el darrer moment'

Entrevistem a l’alcaldessa de Vila-Sacra. Parlem sobre el seu futur a la política del municipi.

- Quina ha sigut la seva trajectòria professional i política?

Doncs vaig començar molt jove a ser regidora, l’any 1987 quan només tenia 21 anys i alcaldessa el 94 quan en tenia 28. En el seu moment vaig ser l’alcaldessa més jove de l’Estat. Han estat molts anys de picar pedra i d’haver de demostrar que ho podia fer tot sense deixar de banda ni la meva vida professional ni la familiar. Estic satisfeta del resultat i també de poder deixar-ho quan a mi em sembli que és el moment adequat. Als llocs s’ha de ser valent per accedir-hi, savi per mantenir-s’hi i assenyat per saber plegar quan arriba el moment. Aquesta, almenys, és la meva visió. 

- Com es presenta el seu futur com a alcaldessa de Vila-sacra?
El meu futur de moment és acabar aquesta legislatura amb la feina feta i els projectes que portàvem en el programa electoral completats. Finalment tocarà, de ben segur, fer una valoració global dels diferents mandats i de l’evolució del poble des del 1994 fins el 2019.
Sóc conscient que, amb tant de temps d’alcaldessa, tinc partidaris i detractors convençuts. Cada vegada tinc més clar que cadascú ha de ser fidel als seus principis i, com a tal, actuo. Els resultats m’han fet arribar a la conclusió que la valoració que els veïns del poble en fan és positiva i, malgrat alguns errors inevitables comesos al llarg de tants anys, en general valoren bé aquesta etapa i hi veuen més llums que ombres. En tot cas, em sembla que he demostrat amb fets que entenc la gestió pública com un servei sense horaris ni limitacions i el fet de ser alcaldessa d’un poble tan petit fa que puguis estar al servei de tothom a totes hores i això es pugui compatibilitzar amb una vida professional exitosa completament al marge de la política i una vida familiar plenament satisfactòria. Haver trobat el punt d’equilibri entre aquests tres pols és el que em fa sentir més orgullosa de la meva trajectòria. 

- Quins són els nous objectius o canvis proposats?
En principi la intenció és no tornar-me a presentar però això no ho decidiré del tot fins el darrer moment. Tothom ha de trobar i saber gestionar els seus ritmes i tempos. Em reservo mantenir totes les possibilitats obertes i decidir-ho quan el meu equip i jo valorem que és el moment adequat, sense pressions externes de cap tipus. Veure quines alternatives es proposen també serà un element que tindrem en compte. No m’agrada no saber com es guanyen la vida les persones que es volen dedicar al servei públic. Un requisit que sempre he demanat a la gent dels meus diferents equips és que tinguessin una manera clara d’obtenir ingressos completament al marge de la gestió de l’ajuntament i de la política. Quan això no és així i les persones no han demostrat capacitat de gestió de la seva pròpia vida professional no m’inspiren gens de confiança a l’hora de gestionar una administració pública. Aquest principi no m’ha fallat mai i tenir el radar posat en aquests aspectes ho considero molt important en general.

- El 8 de març es commemora el dia de la dona. Com veu la situació actual en aquest aspecte?
Estic contenta de la incorporació progressiva de les dones a la política municipal i que finalment sortim de l’encasellament de gestionar temes “femenins” com ensenyament, benestar social, entitats, regidoria de la dona,... Em molesten les etiquetes i aquestes encara més. Hem fet un camí remarcable però és obvi que encara queda molta feina per fer. La sensació general és que l’únic entorn on la igualtat a tots nivells és efectiva és el de l’administració. Com a funcionària del Departament d’Ensenyament sé que els meus drets laborals i les meves retribucions són les mateixes que qualsevol persona de sexe masculí en el meu lloc. Ara bé, això clarament no és així a la resta d’àmbits, ni de bon tros. Queden moltes batalles per lluitar i per guanyar.
Veig un clar retrocés a la societat en aquests aspectes i això em preocupa molt. Tinc tres filles de 17, 15 i 14 anys i intento inculcar-los que l’única independència real i efectiva és l’econòmica. No sé si ho aconseguiré però crec fermament en aquests principis i no crec gens per exemple en les polítiques de “quotes” de dones a llocs de responsabilitat. Una no sap mai si hi ha accedit per mèrits propis o perquè formava part de la quota corresponent. No hi combrego gens amb aquests tipus de propostes. I em sap molt de greu constatar que, en l’entorn on jo em moc que és el de l’ensenyament secundari, de vegades les nenes procuren brillar poc per no eclipsar els seus companys masculins. Quan ho detecto lluito amb totes les meves forces per erradicar-ho. És i serà una lluita llarga i constant. No podem defallir.

Escriure un comentari


Códi de seguretat
Actualitzar