L’escriptor Quim Monzó rep el 50è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes

El guardó distingeix una persona per la seva obra literària o científica en llengua catalana i per la exemplaritat de la seva tasca intel·lectual
L’escriptor Quim Monzó (Barcelona, 1952) ha estat distingit amb el 50è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Òmnium atorga anualment aquesta distinció a una persona que, per la seva obra literària o científica en llengua catalana, i per la exemplaritat de la seva tasca intel·lectual, ha destacat per la seva tasca intel·lectual, contribuint a la vida cultural dels Països Catalans. El guardonat rep 20.000 euros i un guardó obra d’Ernest Altés en el marc d’una cerimònia que tindrà lloc al Palau de la Música el 4 de juny. A diferència de les edicions anteriors, en aquesta ocasió no ha estat el president d’Òmnium qui ha anunciat la notícia al guanyador, però Jordi Cuixart ho va voler fer a través d’una carta que Monzó va rebre la setmana passada.

Col·laborador de diversos mitjans de comunicació, ha traduït autors com Truman Capote, Roald Dahl, Ernest Hemingway o Mary Shelley, entre d’altres. L’any 2007 va fer el discurs inaugural de la Fira del Llibre de Frankfurt, una dissertació en forma de conte allunyada dels discursos tradicionals en què va aprofitar per fer valdre la llengua i la literatura i criticar l’actuació d’alguns polítics, que l’usen com a excusa per a la demagògia. Ha escrit més d’una vintena de llibres, que han estat traduïts a 20 llengües.

Entre d’altres, ha rebut reconeixements com el Premi Prudenci Bertrana de novel·la, el Premi Crítica Serra d’Or en diverses ocasions, el Premi Nacional de Literatura, el Premi dels escriptors catalans de l’AELC per al conjunt de la seva obra, el Premi Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català o el Premi Ràdio Associació de Catalunya.

Ironia i humor per agrair el premi

Durant la roda de premsa, Monzó ha fet ús de la ironia, el sarcasme i l’humor que li son propis recordant, per exemple, que és el segon premiat més jove: “Heu parlat amb algun metge i tinc alguna cosa que encara no sé”, ha bromejat, reconeixent que té una consideració “estranya i personal” sobre els premis, que no s’acaba de creure mai.

Preguntat sobre si no tornarà a publicar, ha evitat descartar-ho malgrat que creu que sempre s’ha de deixar “alguna cosa pels hereus”. Així mateix, també ha desmentit que estigui escrivint les seves memòries i, citant Calders, considera que un “no pot escriure quan un encara se’n recordava de massa coses”. “I Calders tenia raó”, ha precisat.

L’empresonament de Cuixart, coprotagonista de l’acte

L’anunci del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes s’ha fet en el marc d’una situació excepcional com a conseqüència de l’empresonament del president de l’entitat, Jordi Cuixart. L’escenari en el qual s’ha celebrat l’acte estava presidit per un llaç groc i el vicepresident, que també en lluïa un a la solapa, ha lamentat els 142 dies que el líder d’Òmnium porta privat de llibertat “de forma injusta”.

Monzó tampoc ha esquivat la situació, qualificant “d’escandalosa” la “injustícia espanyola” i observant “amb sorpresa” l’”absoluta complaença” amb la qual mitjans “suposadament crítics” haurien de respondre-hi, lamentant alhora que no ho fan.

Una carta sense resposta

Així mateix, Monzó ha explicat en la roda de premsa posterior a l’anunci que va començar a escriure una carta de resposta a Cuixart però que, per primera vegada, no se n’ha sortit amb l’escriptura. “Vaig començar un esborrany, però no sé què dir, per primera vegada no sé com es contesta. No me’n surto i l’esborrany és allà, en un racó de la pantalla de l’ordinador sense que aconsegueixi acabar-lo”, ha precisat.

“Anem a una irlandització del català”

Monzó també s’ha volgut referir a la situació de la llengua catalana, que creu que continua estant “sota mínims acceptables”, arraconada els últims anys per la “il·lusió independentista”. “La situació és igual de greu que abans, anem cap a una irlandització del català”, ha asseverat.

En aquest sentit, ha recordat que molts catalans consideren prioritari estructurar-se en un estat –“A mi em sembla perfecte i jo ho vull, on s’ha de firmar?”, s’ha preguntat-, però ha recordat que aquesta circumstància no garanteix la supervivència de la llengua, posant d’exemple el gaèlic, que es troba amb un “estat penós”. “No hem arribat aquests nivells però hi anem de fa molt de temps i a la gent se li enfot”, ha explicat.

Per Monzó, el principal problema rau en l’estructura, que cada vegada s’assimila més al castellà. “Si no sabés castellà, molts textos en català no els entendria. A vegades he de retraduir per entendre-ho, allò del famós catanyol”, ha observat.

L’argument del jurat

En representació del jurat, Martí Domínguez ha glossat la figura de Quim Monzó, que ha qualificat de “referent ineludible” per als escriptors catalans, teixint textos que han esdevingut “veritables actes notarials d’un temps i d’un país”.

En aquest sentit, l’ha qualificat d’escriptor “costumista” per la seva “enorme habilitat per captar l’ànima del seu temps i reflectir-la en forma de diàlegs”, i considera que és un “creador nat de llenguatge”. “L’estil de Monzó és àgil, directe, sarcàstic, enginyós, desimbolt. I ha creat escola: la qual cosa que ha revitalitzat i modernitzat la literatura catalana”, ha reblat.

Paral·lelament, considera que Monzó és un “corredor de distàncies curtes”, un velocista de la prosa “directa i punyent”, renovador de la “millor tradició”, fins al punt que l’ha considerat una mena de “Pere Calders del seu temps”.

Per tot això, Domínguez creu que Quim Monzó ha estat un “potent complex vitamínic” que ha fet créixer la literatura catalana fins al punt “d’excel·lència en què es troba avui en dia”, un èxit pel qual mai se li podrà estarà “prou agraït”.

ACN

Escriure un comentari


Códi de seguretat
Actualitzar